Ahir intentava fer un calendari mental, 25 de maig va ser el dia que vaig aterrissar a Barcelona, nerviosa, trista, i amb moltes coses al cap: gent, llocs, moments, futur. En 11 hores de vol tot s'havia acabat. I et preguntes, que és el que em queda d,aquest viatge? Amics es la primera paraula que et ve a la ment. Experiencies? També, moltes.
I de cop un temor t,assalta: no vull oblidar res del que he viscut aquests últims mesos, intentes recordar el nom del noi amb qui et vas creuar cuinant en aquell alberg de Nova Zelanda, el que et va somriure, com es deia? ...aquell poble, aquella senyora tan maca...has de rebuscar en les memories d'aquests últims mesos tan intensos. Els detalls es difuminen, ahhhh...com es deia??? No pot ser... va, Mar ,pensa, pensa...
No vull oblidar.
I que et queda? PERSPECTIVA, no ho pots explicar perque surt de l'acumulació de tot el que has vist i viscut, no ho pots explicar perque és algo molt teu, i encara ets incapaç de posar-li les paraules adequades.
Que, va, expliquem coses del viatge? encara no puc, tal i com no puc mirar-me les fotos objectivament sense implicació emocional.
I llavors ve, torna. És una olor, un soroll, una cançó, una paraula i tot torna a la teva ment, clar i nítid. Tanco els ulls i somric per mi mateixa.
BARCELONA
Tornar no és la catàstrofe, de tants canvis, Barcelona és una parada més, t'acostumes, t'adaptes, perque ja portes molt temps fent-ho i ho has après. Intentes buscar la millor part, seguir somrient com ho feies quan passejaves pels carrers de Bangkok. Intentes recordar que senties veient la posta de sol en qualsevol dels llacs de Nova Zelanda, l,emoció d,un concert-batucada espontani als carrers de Rio. L'harmonia, la bellesa de Myanmar. Segueixes mirant, buscant, intentant no conformar-te, no apalancar-te. I saps que d,alguna manera o d'una altra tot això que ja forma part de tu, i que és tan teu que t'acompanyarà sempre en el teu camí, vagis on vagis. Arraigada o desarraigada.
No comments:
Post a Comment